Tornem a la preguerra i la postguerra

La democràcia justeteta que caracteritza l'estat espanyol no és l'únic factor per a determinar que estem en una situació similar a la postguerra. La instauració del sistema neoliberal unilateralment, per tant, sense preguntar a la població sobre la seua imposició, demostren que la democràcia és més superficial encara.

És normal, doncs, que la societat es canse. No solament per mentir dient que estem a un sistema democràtic quan ens trobem a una oligarquia decorada amb institucions, unes institucions influenciades pels poders financers. Sinó que, a més, la societat està cansada de la privatització i, per tant, precarització dels serveis públics, volent convertir en beneficiència, llavors inferior, tot allò que no es pague directament.

Les accions reivindicatives des de l'eclosió de la bombolla immobiliària (ja que abans “éramos ricos”) han intentat pressionar els governants, però aquestos, ja ofegats pels deutes, no fan cas. Els deutes són l'herència d'una primera onada neoliberal que havia funcionat d'allò més bé fins que, com diríem popularment, “va petar tot”. Agafem com a data simbòlica de l'inici de la crisi la fallida econòmica de Lehman Brothers, però en realitat era “la crónica de una muerte anunciada”. Malgrat això, les grans fortunes preferien continuar omplint-se les butxaques que dir-nos la veritat.

La situació és tan delicada que ja han aparegut moviments/partits populistes (alguns al Congrés i Parlaments) que tenen una mobilització espectacular amb gent de tots els estrats socials i d'edat. Esperem doncs que solament siguen populistes i no acaben amb la poca democràcia que ens queda.

Ara bé, actualment ja no es pot refer el passat, així que la gent denuncia la gestió dels governs i els poders econòmics manifestant-se. Els poders econòmics responen mitjançant els titelles dels govern enviant la policia als carrers per a dissoldre “pacíficament” les manifestacions. Per això resulta curiós que aquest text extret d'Aloma de Mercè Rodoreda ens siga tan vigent, malgrat que el llibre estiga basat en la preguerra i la postguerra.

“(...)

Caminava contenta perquè s'havia adonat que els arbres ja tenien brots nous. Quan va arribar a la Plaça de Catalunya va veure que tothom es girava. La Rambla s'havia animat molt, es sentia una gran cridòria, i al fons, per damunt de la gent, es veien unes quantes banderes. Un noi que passava anava dient a tothom que al carrer de la Canuda hi havia guàrdies civils a cavall. Una onada de gent la va voltar i durant una estona no va veure res. Tot d'una es va trobar al costat d'una senyora escabellada que plorava perquè li havien arrencat una màniga. Li anava a dir alguna cosa per a consolar-la però li van donar una empenta i va caure de genolls a terra. Quan es va poder aixecar, la senyora ja no es veia i gairebé tothom havia fugit. Es van sentir uns quants trets.

Sense saber com, es va trobar en el soterrani davant del quiosc dels diaris. Assegut a terra, d'esquena a la paret, hi havia un home amb una galta plena de sang. Un senyor i una senyora el van ajudar a aixecar-se i li van preguntar si volia que l'acompanyessin a una farmàcia. La senyora li va donar un mocador.

- Què ha passat?

Els que anaven baixant dels trens no gosaven sortir fora.

- No res; una manifestació.

(...)”