Una vida destrossada: el fet de l'home que ens vam trobar una vesprada al tren

Tal i com l'home es definia "Skinhead".

Samarreta roja, pantalons texans pirates i botes de cuir; d'aquesta manera anava vestit l'home que ens va sobtar en el nostre passeig per a anar a pegar un mos cap a la nostra localitat adoptiva en la nostra nova vida d'estudiants. Allà, encara dins del campus, ens va preguntar si teniem tabac i si sabíem per on s'anava cap a aquesta població. Venia d'una de les estacions de tren i havia d'agafar uns autobussos reduïts el cap de setmana, un rodalies o anar a peu fins el seu destí.

Malgrat explicar-li-ho ens el vam tornar a trobar, aquesta vegada després d'haver preguntat el mateix, suposem, a una xica. De nou, ens fa les mateixes preguntes com si, de sobte, haguera perdut la memòria. I comença una conversa més intensa, en saber que som estudiants de la universitat ens pregunta les nostres respectives carreres. Pareix ser que la resposta de periodisme no li va plaure i acaba acusant a tot el món de la informació de mentider i seguidor del poder, de venut. Assegura que ell solament es creu allò que anomena com "la contrainformació".

Comença a relacionar-ho en afers polítics i s'inicia per un camí de crítica absoluta al poder, d'unitat del poble i de repressió governamental. Entén que la gent del poble està enganyada i que els periodistes som còmplices d'aquesta gran estafa. Ja que el poder resulta ser el fracàs, ens explica la seua defensa de l'anarquia, mentre alhora suporta a les seues mans una bossa amb una botella de whisky i una de cervesa. 

Més li sobta encara la resposta del meu amic, en dir-li que va a estudiar filosofia no s'ho pot creure. Segons ell cadascú ha de seguir la seua "filosofia de vida" i no creure's allò que diu la resta. Buscant per la seua dèbil ment troba el record d'un tal Nietzsche, "eixe gran nazi" baix el seu punt de vista. Malgrat l'interès del meu company de passeig de fer-li veure que això és solament una dolenta interpretació de la seua obra, el curiós home continua reflexionant intentant donar ús a eixe cervell que s'amaga baix d'un cap en el qual destaca un gran bony al front.

Continua la seua conspiració antifeixista amb Nietzsche com a únic culpable i recorda Zaratustra, "ídol nazi". Intenta desmontar els arguments que la gent puga seguir per a estudiar filosofia, malgrat això el meu amic es defensa informant que encara no ha començat a estudiar, a la qual cosa l'home dóna resposta: "ja te n'adonaràs de tot el que he dit".

Abans d'anar-se'n de la parada d'autobús on estem esperant el vehicle que ens porte cap al poble, ell comença a reflexionar i, fent cas omís a la xica que hi havia entre nosaltres, accepta que cadascú pot seguir el seu objectiu a la vida, que li pareix bé que nosaltres estudiem però en canvi "a mi m'agrada la cervesa i per a d'això aprofite la vida" ens diu donant punt i final a la conversa.

Per fi marxa, nosaltres ens quedem a la parada d'autobús, però en veure que el servei és molt reduït els caps de setmana anem cap a l'estació de tren per a entrar a Cerdanyola. Quan arribem al pont que creua l'autopista que separa el campus del rodalies ens el tornem a trobar i intentem amagar-nos per evitar noves reflexions estranyes i que intenten incitar a la violència. Però el curiós personatge começa una conversa amb un altre desconegut i ens veiem obligats a passar amb el perill que ens guipe i torne a perseguir-nos, fet que no passa.

Però el descans ens dura poc i després d'entrar a l'estació escoltem algú cantant amb una veu esgarrada, a l'instant apareix aquest individu a l'estació i torna a vore'ns. De nou, ens torna a preguntar si tenim tabac i si des de l'estació es pot anar a Cerdanyola del Vallès. Com si no recordara res, comença el mateix interrogatori d'estudis. En dir-li, per segona vegada, que sóc estudiant de periodisme torna a carregar contra el poder, contra les institucions i contra els mitjans de comunicació. Descontent encara amb la seua aportació arriba a dir la inutilitat de les carreres de "lletres", totes les carreres d'humanitats i socials. Comença a defensar, aleshores, que allò que caldrà en un futur seran biòlegs i científics.

En la continuació de la conversa el meu amic vol evitar dir-li que estudia filosofia, així que, conscient de la falta de memòria de l'home, li indica que estudia matemàtiques. "Aplicades?" li contesta ràpidament, "No, pures", "Això sí que és útil!". Abans de continuar la conversa passa un xic jove i un adult per l'estació i els pregunta si tenen tabac, en no tindre'n els respón: "Vete a tomar "po'l" culo!". Fa una estranya reflexió llavors de com pot "vacil·lar" aquests estrangers però que passen d'ell. Poc dura eixa part de la conversa i comença a dubtar aleshores dels polítics i del poder, relacionant-ho ara amb aquella gent que estudia ciències polítiques. "Una pallissa els pegava jo, si la política ens ha portat fins ací, què fan estudiant polítiques?!", comença a dir mentre fa cops de puny amb la mà.

Canviant momentàniament de tema i obrint la cervesa violentament mentre tota la brumera li cau al terra, es queda escoltant la cançó que portava al seu IPod i diu: "Vos agrada el punk?, jo sóc punk, bé, skin head, però no sóc feixista!". Continua parlant de la música i pregunta si ens agraden altres estils com l'"ska", en dir-li que sí assegura que no serà el mateix ska que escola ell. "Jo ara vaig de concert de punk, sempre he sigut així, tinc 40 anys i no van a canviar-me" assegura l'home. 

"Jo sóc okupa i tinc un fill de la vostra edat" ens diu mentre assegura que ho fa ja que no pot permetre's pagar una llar. "Tinc la sort per a no pagar (referint-se al tren) que jo tinc una targeta de pensionista". De sobte sona a l'estació un missatge: "Es prega als senyors passatger que no creuen les vies, utilitzen els passos inferiors", aleshores pega una mirada al lloc i se n'adona que solament hi ha 3 persones més (a banda de nosaltres quatre): "Veieu quina poca vergonya, una estació que a més està tancada, ben gran per a 7 persones! Així va el món!" diu mentre observa el panorama. "Mireu els "andens"" ens indica mentre mitjançant onomatipeies fa veure que són molt llargs "solament per a 7 persones, sabeu el que costa fer això?". Ens ho diu amb la total ignorància que l'andana d'eixa estació sol estar plena els dies lectius per estudiants de la universitat.

"Tios" diu repetides voltes a cada frase i amb l'accent tipic barceloní, "Hem de fer un alçament popular contra aquest govern, som un poble, és igual Catalunya, Espanya, hem perdut la humanitat o què?" diu en una curta reflexió de la gran despessa i les grans mentides governamentals. Després de dir-li l'èxit de la manifestació del 15S a Madrid ens diu que no, que el que cal és una alçament armat i carregar-se eixos "fills de puta". "Mira, jo era militar, militar de l'exèrcit espanyol, i no em molesta anar contra eixa tropa; jo utilitzaré la força i vosaltres heu d'utilitzar "el coco"" diu mentre s'assenyala el cap. 

Passa aleshores un treballador de seguretat de l'estació amb un gos que passa sense immutar-se i quan aquest ex-militar intenta acariciar el gos, que ja s'aproximava cap a ell, l'agent estira de la corretja del gos i continuen la seua marxa per l'estació. "Heu vist com ens control·len?" diu al moment i intenta fer-nos veure que eixe sou se'l podrien estalviar i mantindre l'estació oberta. Continua amb les seues tendències violentes d'alçament popular fins que arriba el tren.

Quan entrem continua amb la seua conversa i un dels xics als quals havia demanat tabac se'ns acosta preguntant com arribar a l'estació d'autobussos de Barcelona. En explicar-li-ho comença a parlar també amb ell. Obri el whisky i fa un bassal d'aquest líquid al terra del tren, deixa la botella sobre el seient i continua la conversa amb el xic. "Ets "rumano" dius?", "Sí", "De quina part de Romania?"… Així continua la conversa, seguint la coherència de les idees que ens havia exposat informa que els romanessos són bona gent: "Jo he estat amb una romanessa i…" diu mentre fa gestos de satisfacció. 

Però, de sobte, com si li hagués vingut un impuls inhumà comença a pegar-se forts cops amb la mà al cap. "Qué pasa? Que quieres que te pegue?" li diu amenaçant a aquell xic: "Qué crees que los españoles somos gilipollas o qué?!".  "Te reviento la cabeza?! Soy capaz!". El xic comença a assustar-se i nosaltres ens quedem sense saber com reaccionar, li fa veure que no ha fet res per a què actue així però no reacciona. L'home s'apropa aleshores a nosatres: "Sabeu, d'aquests no podeu fiar-vos! Els "rumanos" venen ací amb les seves màfies i es pensen que tenen més collons que nosaltres. Hi ha que dir-los que nosaltres, els catalans, tenim més collons!" aleshores es gira cap a ell "Qué nosotros tenemos más cojones coño! Qué os creeis?!". 

Aleshores el curt trajecte amb tren es fa llarg i amb tensió, el romanés s'ha assegut al nostre costat com si el poguerem protegir d'aquell bèstia i l'altre es queda explicant-nos les suposades màfies romanesses que porten "tots els romanessos". Per fi, arribem a l'estació de Cerdanyola, l'home es deixa la botella de whisky sobre el seient del tren, agafa la cervesa i la jaqueta i ix per l'altra porta; mentrestant nosaltres demanem perdó al pobre romanés, tenim eixa sensació de vergonya aliena, el xic ho entén i de seguida es queda a la porta del tren per si de cas l'altre entra per a pegar-li, així poder eixir. Per sort, l'home se'ns apropa per a continuar explicant-nos "el perill" que representen els romanessos, el tren se'n va, nosaltres marxem de l'estació i ell es queda allí.

L'espectacle s'ha acabat, anem a sopar i no passa res extraordinari, després preguntem com tornar amb autobús a la universitat, un home que hi havia al bar i la xica que estava atenent intenten explicar-nos-ho però al final aquest home ens acompanya, ens explica tota l'oferta cultural i d'oci de Cerdanyola del Vallès, ens diu que ell es dedica a la fotografia a concerts i que havia estat tota la vesprada de concert en concert de blues. Un home totalment diferent a l'altre. Després d'arribar a la parada d'autobús veiem que no en queden i acabem tornant a peu fins la universitat.

Mentrestant, l'home d'abans pot ser haja anat al concert o pot ser era una mentida, pot ser haja continuat espantant a la gent que agafa el rodalies o tal vegada haja anat a pegar algun estranger, tal vegada haja continuat bevent sense consol de la seua botella de cervesa fins a caure rodó al terra, tal vegada les seues pintes i els seus tatuatges hauran fet que tothom acabe defugint d'ell i tal vegada haurà sabut tornar a la casa on està d'okupa.

És trist trobar-nos a aquesta gent, és trist veure com la nostra societat està en decadència, és trist pensar que el fill d'aquest home o és igual que ell o probablement tinga vergonya d'acceptar-lo com a pare, és trist pensar que aquesta persona haguera pogut tindre una vida millor i que per culpa de la beguda i altres factors ha acabat com està. En tornar a casa, jo he dormit en un llit i ell probablement haurà dormit al carrer i s'haurà despertat sense saber on està. Però vaig a donar-li la raó en una cosa, el govern (o el poder com ell deia) deixa de banda el poble i a causa d'aquest fet es tapa els ulls davant casos com el seu i que cada vegada són més freqüents. No podem solucionar aquest problema de sobte, però tampoc podem tapar-nos els ulls i fer veure que no en sabem res.

Una vida destrossada: el fet de l'home que ens vam trobar una vesprada al tren de Jordi Pascual Mollá està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 3.0 No adaptada de Creative Commons