Un home va decidir asseure's a un banc del parc Güell a Barcelona on estàvem asseguts una vesprada, feia pinta de cansat, mostrava arrugues al front i unes velles ulleres de color daurat. La seua camisa i els seus texans no dissimulaven el seu sofriment i les seues ganes de millorar en la vida.
Quan s'asseu comença a preguntar-nos d'on som, interessat per la resposta comença a plantejar-se coses sobre el nostre País Valencià natal. Conscient dels problemes lingüísitcs que vivim a la zona catalanoparlant ens pregunta si el valencià és molt difícil. Li indiquem que no, que és un dialecte del català i no costa aprendre'l.
S'endinsa llavors en l'explicació dels idiomes que parlen al seu país: "Hay cuatro regiones que "están de frente" entre ellas", ens deia interessat mentre ens explicava que a cadascuna de les regions parlen el seu propi idioma però que a l'escola sols s'aprén l'oficial de tot l'estat. "Hay un lugar que hablan un otro idioma, cerca de Afganistan" continua explicant-nos.
"España es muy parecido a mi país, español todo y catalán algunos" es planteja i comença a explicar-nos un poc la seua vida: "Yo vivo en centro de Barcelona, cerca del Liceu y trabajo vendiendo. Vendo collares. Pero policia si me ve se lleva todo, el dinero también. Ellos no se dan cuenta que yo tengo pagar un alquiler y mantener mi familia" es lamenta.
"Llevo aquí des de las 8 de la mañana y ahora, a las cinco, tengo que parar sino la policia…" aleshores recorda que som valencians i ens comença a preguntar que què és típic en l'agricultura valenciana. Amablement li responem que les taronges, l'arròs i les xufes. Estranyat per l'arròs ens pregunta: "Al arroz le hace falta agua, en Valencia hay mucha agua?". Quan li expliquem que és l'Albufera ho entén de seguida i continua amb la seua reflexió.
"A mi me ofrecieron un trabajo en Valencia pero yo vine de Pakistán, mi familia está aquí y el trabajo no es seguro" ens diu intentant justificar la seua renúncia al treball agrícola que li havien proposat uns altres amics pakistanesos des de València. Tornant als productes del camp comença a reflexionar sobre el seu país.
"El mejor arroz del mundo, el de Pakistán, es alargado, está muy bueno, aquí venden, es más caro, pero es mejor" ens comenta orgullós del seu origen. Però sense lloc a dubte la seua perdició és el mango: "Allí muy ricos los mangos, pero cogido del…" (fa una pausa intentant recordar la paraula arbre). "Cogerlos y después comer, si pasan dos días están malos. Envian a Inglaterra pero aquí no. Los mangos de aquí no sé de donde son, de Ecuador o Honduras" es lamenta, "no están tan buenos" conclou.
En adornar-se que ja ha passat una bona estona i després d'haver tingut una llarga conversa telefònica amb algun company o amic s'acomiada i es disculpa per no saber un castellà massa correcte "llevo aqui varios años pero aún no sé bien el español".
Aleshores, el bon home es perd entre la multitud de turistes que visiten el parc Güell cada dia intentant vendre un dels seus collars per a mantindre la seua família. Tal vegada, Europa no és tal i com li l'havien explicada, tal vegada siga millor que Pakistán i tal vegada a Barcelona no el tracten com esperava. Però en qualsevol cas, haurà de tornar a casa, mantindre la família i treballar pel futur dels seus fills. Probablement un altre dia agafarà uns altres turistes i intentarà explicar-los la seua història i l'ignoraran però de segur que ell continuarà lluitant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada