Fent país allà on menys t'ho esperes

 Sembla que el País Valencià té uns graus de castellanització indubtables, però no sols lingüístics, és a dir, la nostra cultura autòctona està allunyant-se de la cultura únicament valenciana i les pel·lícules, llibres... els trobem majoritàriament en castellà. És per això que resulta difícil trobar un àmbit quotidià on es parle sense pèls a la llengua del tema lingüístic i de la cultura valenciana. Ja siga comprant el pa, fent-te una cervesa, anant pel carrer... Però avui m'ha sorprès un fet.

Tornava de fer un examen de castellà i ja que estava he anat a demanar tanda per a que em tallen els cabells i he anat a ficar gasolina. I ha sigut just en aquest segon lloc, on menys m'ho esperava, on el dependent m'ha deixat perplex, un lloc on venen ambientadors amb la bandera espanyola i estan exposats, més que ningú, a conflictes lingüístics.

I en aquesta parada per fer 10€ de benzina perquè no en tinc pas per més (tot i què en la moto poques vegades arribe als 7€), com diuen els Amics de les Arts, el xic m'ha preguntat si ja havia acabat d'estudiar hui. Aleshores li explique que no, que venia de fer un examen de castellà. En eixe moment m'explica que quan ell anava a l'institut, el seu grup d'amics i ell, li deien al castellà “llengua estrangera”. Que estaven farts de què la paraula llengua es relacionara amb el castellà i què per a referir-se al valencià sols valia dir “valencià”, com si fos menys llengua que el castellà. Autodenominant-se “radical”, o almenys durant la seua adolescència, em diu que el castellà era per a ells tant estrangera com el francès o l'anglès.

Evidentment el castellà no és la llengua autòctona del País Valencià, però tampoc és que siga estrangera. Tot i què el seu comentari m'ha provocat més simpatia encara cap a l'home, el castellà ja no és una llengua estrangera, tal vegada fins abans què ens castellanitzaren ho era, però ja no. Ara el castellà és un tret més de la idiosincràsia del poble valencià, on encara queda poble valencià perquè hi ha zones que parlar la llengua autòctona és missió impossible. No obstant és gratificant veure que la gent té una mínima cultura i preocupació lingüística més enllà de les aules i associacions culturals.

La veritat es que les llengües sumen, no resten, és a dir, quantes més en sapiguem millor. I això està demostrat amb estudis, els bilingües tenen més capacitat mental que els monolingües. Per tant, és tot un orgull que els joves valencians siguem bilingües (com a mínim) fet que no passa a llocs de l'estranger, ja siga Castella o Estats Units. És trist que hi haja gent que vulga eliminar alguna de les dos llengües de l'educació i llevar el potencial que això suposa.

Definitivament: estic content, l'examen m'ha eixit bé i a més en la gasolinera m'he endut una sorpresa que m'ha portat a tota aquesta reflexió. M'agrada l'expressió que diu “fer país”, tot i què avui m'han demostrat que el país està fet, sols que està amagat.  

Fent país allà on menys t'ho esperes de Jordi Pascual Mollá està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 3.0 No adaptada de Creative Commons