Passa un dia més al meu país

Passa un dia més. Un dia més en que el meu petit i humil país s'ha despertat. Passa un dia més en que el sol ha il·luminat les muntanyes i la mar. Un dia en que els rius fluïen entre xops que ja perden la fulla. Passa un dia més que podria haver sigut qualsevol altre, però no. Passa un dia més per a ser 9 d'octubre. Passa un dia més des de que Jaume I va entrar a València i va fer fora els habitants que ja tenien les nostres terres com les seves, fills del Penya-golosa, germans del Túria i cosins de Mariola. Passa un dia més en que el meu país va en retrocés però demostra estar viu. Passa un dia més en que els habitants d'aquesta petita llar mediterrània s'han despertat dient bon dia i se n'han tornat al llit dient bona nit. Passa un dia més, un dia en que hem recordat que som i que volem ser.

Avui, dia que s'acaba, ha passat un dia més, però no un dia qualsevol, pot ser algú li coste entendre perquè celebrem la nostra data, pot ser algú no vulga que recordem d'on venim per a caminar cap al futur, però ací continuem un dia més, un dia que passa. Dia a dia hi ha petits detalls que t'enorgulleixen de ser valencià i molts altres que et fan llàstima del retrocés que pateixen aquestes terres. Un País Valencià que ja ha perdut el nom, ja no és país i si seguim pel mateix camí no serà ni valencià. Passa un dia més en que el nostre trist himne vol que atorguem noves glòries a Espanya, però no, avui no toca! Avui el nostre himne és el real, la Muixeranga; avui la nostra bandera és la real, la senyera; avui la nostra llengua és la nostra, el català. Avui passa un dia més, el sol saluda entre els núvols i la tardor acaricia amb la seva brisa les banderes que han sortit al balcó. Avui els carrers són rius de gent, com deia l'Ovidi. Gent que celebra que encara som i que encara podem ser, podem ser el que vam ser. Avui passa un dia en que el meu petit país es desperta dient “Som País Valencià, volem decidir”, volem decidir quina televisió veure, quina llengua aprendre i quin futur buscar. Avui al meu país no s'han vist bous morir injustament, però sí s'han vist gegants desfilant, camperols dansant, senyeres onejant, dolçaines sonant, castellers creixent i oronetes volant sense un sentit aparent. Avui passa un dia més al meu país i mentre uns intenten canviar els nostres símbols altres gaudim del que som. Avui el blau no ha sigut majoria, avui el roig i groc han donat lloc al que hem pogut viure.

Passa un dia més i el meu petit i humil país s'adorm mentre la lluna abraça les muntanyes i es veu reflectida a la mar. Passa un dia més per donar lloc a un altre en el que pot ser tornem a anar en retrocés i submissió fins que arribe la primavera. I en primavera un un nou dia recordarem que som i ens venjarem del mal que ens van fer. I després, de nou, a esperar fins la tardor quan un nou dia passe per donar lloc als festejos que avui s'acaben. Passa un dia més al meu país i a Felip V continua pujant-se-li la sang al cap a Xàtiva, a Tàrbena recorden les seves arrels mallorquines, a Algemesí es fan castells, els carrers de tot el territori es converteixen en trinquets, el Micalet saluda València des de l'altura, a Borriana es fan els coentets, a Alcoi peladilles, a Muro pericana i a Alboraia orxata. Passa un dia més i el meu humil país demostra ser País Valencià.

Passa un dia més al meu país de Jordi Pascual Mollá està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a detotunpoc-jordipascual.blogspot.com
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a http://detotunpoc-jordipascual.blogspot.com/2011/10/passa-un-dia-mes-al-meu-pais.html.